ARÇ BLANC

L’arç blanc és un arbre molt típic d’aquests contrades. Creix espontàniament en llocs lleugerament humits i se’l pot veure en molts diversos espais.
Ja fa dies que les fulles verdes de l’arç blanc han vestit les branques que quedaren despullades a l’hivern, i ara ens obsequia amb una florida blanca que de vegades acaba per tapar les fulles. Espectacular!
Un calendari xinès associa alguns arbres concrets a les persones nascudes en determinades dates. Curiosament, l’arç blanc és l’arbre propi de les persones nascudes al voltant del 14 d’abril.

BON PAGÈS

Josep Maria Calbó, ja el coneixeu per una entrada anterior, és un bon pagès que segueix el cicle agrari com pocs.
Mentre passejo pel terme, me’l trobo al bancal que mostra la foto, una parada que ha remogut, adobat i plantat amb tomaqueres, enciams, pebroteres, carabasseres, alberginieres i altres plantes d’hort.
Tal com m’explica, de plantes d’aquesta mena en té al regadiu, però és al secà on donen els fruits més qualificats.
Josep Maria és un home discret, però conscient de la realitat que l’envolta, i és per això que m’agrada que m’expliqui com veu les coses. Ara per ara no el noto optimista.
Assegura que hi ha massa lleis que només s’apliquen als qui les compleixen, i poques persones a treballar en feines realment productives. Quanta raó!

PROPOSTA UNITÀRIA

Aquest cap de setmana amb sabor a roses i literatura he aprofitat per parlar amb alguns polítics i preguntar-los-hi què en pensen de la meva proposta de candidatura unitària. Curiosament, la resposta de la majoria fou en forma de pregunta: “Qui encapçalaria les llistes?
És evident que, més enllà d’analitzar el resultat de la presentació a Catalunya d’una candidatura unitària, l’interès dels polítics de vol gallinaci rau en una qüestió merament personalista. Doncs, bé, la resposta podria ser, en el cas de Barcelona el magistrat Alfons López Tena, un personatge respectat i amb autoritat; i a cada demarcació electoral se’n podria parlar.
Ara per ara, els representants dels partits polítics fan qüestió sobre la legitimitat dels jutges del Tribunal Constitucional, dels àrbitres, en diuen, com si parlessin de futbol. Doncs en el mateix to futbolístics afirmem que el que cal canviar és el reglament.
Qui escriu en aquest blog és conscient de la limitada difusió que aquest mitja té, però això no treu que la proposta, si s’arribés a articular, podria resoldre d’una vegada per totes l’encaix de Catalunya amb Espanya, o el desencaix.
Si hi haguessin caps pels barrets que tenim...

MÉS LLIBRES

Aquest passat cap de setmana, al Catllar i per iniciativa de l’Ajuntament es van presentar en societat tres llibres. Dissabte, mossèn Joan Brulles exposà els dos primers volums d’una col·lecció de deu toms que són obra d’en mossèn Josep Gil i Ribas: “La divinització de Jesús” i “Cristianisme i cristiandat”.
Segons ens van explicar, l’obra és densa i ben documentada, encara que el seu contingut altament especialitzat no pugui quedar a l’abast de la majoria de lectors. En qualsevol cas, un gran treball que reflecteix el pensament d’un gran analista religiós.
Diumenge, Ramon Rull Vidal, president dels jubilats, cronista local aficionat i distingit prohom catllarenc, exposà l’obra “Crònica de morts, vius i delicats”, una presentació que comptà amb la presència de la gran escriptora catalana Olga Xirinacs, autora del pròleg que obre el llibre.
En acabar la presentació, alguns assistents van voler emportar-se un record del dia en forma de signatura al llibre, cosa que mostra el interès de moltes persones per tenir un detall dels escriptors.

LLIBRE

(Fotografia cedida per la Diputació de Tarragona)
El passat 20 d’abril va ser presentat en el Palau de la Diputació de Tarragona el llibre d’en Pep Suñé Blanch “Xirivit” LLETRES DE LLUITA.
El llibre recull els articles publicats per Josep, en la seva qualitat de membre de la Unió de Pagesos i alhora alcalde de la Fatarella entre els anys 1999 i 2007, al diari El Punt, entre els anys 1996 i 2008,.
El president de la Diputació, Josep Poblet, qui presidia l’acte, donà la paraula en primer lloc als periodistes del diari El Punt Toni Bonet i Eva Pomares, que van destacar el caràcter lluitador de l’autor. En representació de l’editorial Cossetània, Josep M Olivé lloà la figura de l’autor de l’obra i l’aferrissada defensa que protagonitza de la pagesia i del món rural.
En el seu torn de paraula Josep Suñé va reivindicar el paper de la pagesia en el desenvolupament del país i les aportacions d’aquest col·lectiu en l’equilibri territorial, per acabar el seu parlament amb una frase contundent: “El meu somni és que tinguem una Catalunya territorialment justa, socialment equilibrada i políticament independent”.
Tancà l’acte el president de la Diputació de Tarragona, qui va lloar la trajectòria d’en Pep Suñé, a qui qualificà d’home valent.
Josep Suñé és una de les moltes persones qualificades que ha donat la Fatarella, un poble amb un gran potencial humà que només necessitaria unir esforços i eliminar rancúnies per esdevenir un dels més qualificats de Catalunya.

MAS D’EN COSIDOR

Aquest mas es troba a prop de la pedrera del Mèdol, a la banda nord de la carretera, i es veu perfectament quan es transita per l’autopista AP-7.
Del conjunt destaca l’alterosa torre de base quadrada, la paret nord de la qual es va construir a sobre d’un mur bastit amb argamassa, cosa que amb el pas del temps ha provocat una greu esquerda que amenaça la construcció.
El conjunt abans habitat està actualment força malmès, amb les teulades enfonsades i les obertures sense gairebé protecció.
El mas, decrèpit, només l’aprofita un ramader per estabular-hi el seu ramat d’ovelles en algunes dependències.
Entre altres elements visibles, destaca una cisterna situada al davant del mas, que té el brocal tancat, suposo que per precaució.
En els darrers anys, molts d’aquests masos que abans constituïen un petit univers, s’han enrunat, i amb ells tota una forma de vida.

CANDIDATURA UNITÀRIA

En els darrers temps es nota una gran crisi de confiança en l’estament polític. Aquest fet és el fruit de la conducta de determinats polítics, alguns dels quals actuen de forma personal o partidista, sense tenir en compte el bé general de la població que representen. Per si això fos poc, cal considerar altres crisis: institucional, econòmica, estructural, mediambiental i, sobre tot, de valors morals i personals.

Amb totes aquestes vicissituds s’ha generat una total malfiança de la ciutadania cap els seus representants, de tal magnitud que qüestiona la seva capacitat i, fins i tot, la seva legitimitat. Majoritàriament, a Catalunya es critica el centralisme del PSC i del PPC, les vel·leïtats d’ERC, les ànsies de C i U, la poca concisió d’IC i l’anticatalanisme de C’s, alhora que la poca efectivitat de tots plegats, que no poden o no volen aturar la decrepitud que viu el país.

La darrera no sentència del Tribunal Constitucional ens ha deixat ben evident la classe d’Espanya que volen els qui maneguen els cercles de poder, i també les reticències dels dos partits estatals majoritaris ens mostres que no podem esperar gran cosa dels qui viuen molt bé tal com van les coses.

Per tot plegat, cada vegada són més les persones que no es veuen representades pels partits polítics de l’actual arc parlamentari, de tal forma que els propers comicis poden ser els menys concorreguts, cosa que augmentaria encara més la distància que separa representants i representats.

Malgrat que pugui semblar una proposta extemporània, aniria bé que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, al Congreso de Diputados i al Senado, a Catalunya es presentés una llista única, encapçalada per una persona de prestigi. Articular-la fóra ben fàcil, a partir i en proporció als darrers resultats electorals.
No cal dir que la candidatura unitària resultaria guanyadora per majoria absoluta, encara que alguns partits que coneixem no en formessin part. I ja no cal ni explicar l’impacte que aquest fet tindria a les espanyes. Algú s’hi apunta?

Si no en fem alguna de grossa i aviat, ens continuaran prenent el pèl i buidant les bosses.

DIADA DE SANT JORDI

Avui és festa grossa a tot Catalunya; i també a molts altres pobles del nostre univers. Sant Jordi va ser un personatge amb una bonica història al darrera. Resulta que Jordi, —un nom que en grec vol dir el qui treballa la terra—, era un cavaller que esdevingué l’heroi d'una gran proesa, quan va matar un drac molt ferotge. Alguns diuen que la seva gran gesta esdevingué a la Capadòcia, mentre que la tradició catalana situa la seva heroïcitat a tocar de la vila de Montblanc.
En qualsevol cas, podem explicar hi havia una vegada un drac molt sanguinari i lleig que amb el seu alè empudegava l’aire, cosa que causava estralls entre la població i els ramats de bestiar.
Degut a que tenia la pell coberta per escates molt dures, els guerrers del rei no el podien matar i, per tenir-lo entretingut i evitar que fes mal entre els ramats de bestiar i entre el poble, cada dia se li lliurava una persona escollida per sorteig. Aleshores, el drac es menjava aquella persona i es posava a dormir tranquil i satisfet.
El cert era que, tenir la bèstia tranquil·la, als de Montblanc els costava una persona cada dia, però tampoc podien fer gaire cosa millor. Però vet ací que un dia li tocà a la filla del rei, a la princesa, ser-ne la víctima, un destí que ella, que era molt gentil, no va voler defugir.
Aleshores, quan anava camí de la mort, es trobà amb el cavaller Sant Jordi, i es posaren a parlar. Mentre la princesa li explicava al cavaller la seva dissort se’ls aparegué el drac. Aleshores, sant Jordi, que era molt valent, atacà el monstre, i encertà a clavar-li la seva llança directament al cor, després de travessar-li la pell per la junta de les escates. I no cal dir que a partir d’aquell dia a Montblanc celebren l’esdeveniment amb una festassa. Per Sant Jordi és la festa del llibre i de la rosa i, de retruc, la diada dels petons.
La festa de la rosa era una tradició medieval abans classista que ha esdevingut popular. Anys enrere, només els cavallers adinerats podien regalar roses a les dames de la noblesa, però amb el pas dels anys ja tothom pot accedir a la flor més galana. I quin goig que fa veure com les persones que s’estimen es regalen roses! A més, com els temps canvien, tant hi fa si són els homes els qui les regalen a les dones o si esdevé a l’inrevés; i tampoc hi tenim res a dir si els regals es fan entre homes o entre dones, que tot es despatxa. I, normalment, cada vegada que es regala una rosa es dóna i es rep un petó.
També és la festa del llibre, just el dia que fa anys que van morir Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Els llibres també es regalen, uns obsequis que s’acompanyen de petons que també es regalen.
A més, la Diada de Sant Jordi és una festa destacada de la nació catalana, que serveix per reivindicar els nostres drets nacionals. Per això, és un orgull veure la nostra bandera penjada dels balcons i finestres de cada casa i de les institucions, sí, la nostra bandera nacional, a la qual alguns s’hi refereixen només amb el nom de senyera, com si fos el simple estendard d’una confraria.
Igualment, és el dia assenyalat perquè els sons de la tenora omplin les places dels pobles i ciutats amb la música de les sardanes, i es despleguin les rotllanes de persones que ballen agafades de la mà.
També les parades de roses es fan notar, amb els seus colors clàssics i altres de més novedosos. De la mateixa forma, els llibres surten de les botigues i envaeixen carrers i places. Tot plegat forma part de la festa, d’una gran festa.
Tanmateix, com en tota festa hi ha persones que treballen, com els llibreters i les floristes. També tenim feina els escriptors, obligats a fer bullir la nostra particular olla literària, perquè ja sabeu que per Sant Jordi s’ofereixen, es presenten i es venen molts llibres. N’hi ha de tota classe, cosa que obliga al públic a seleccionar dintre de l’ampli ventall literari.
Gaudim de la diada de Sant Jordi!

RELLOTGES DE SOL

A diverses parts del Principat de Catalunya, en zones rurals i en espais urbans, es poden veure rellotges de sol.
Per la complexitat que representa el seu ajustament en referència a la longitud i a la latitud del lloc, juntament a l’irregular trànsit de la Terra al voltant del Sol, els rellotges de sol difícilment marquen amb exactitud el pas de les hores, per bé que el seu component estètic els fa d’agradable contemplació.
Porrera és un dels pobles que té un gran nombre de rellotges de sol, alguns de ben originals. També se’n troben a Santes Creus, un del quals —el que es mostra a la foto, guarnit amb angelets i fruita—, assegura que sense el sol no serveix de gran cosa.
Les persones de l’àmbit mediterrani també necessitem el sol i l’hem trobat a faltar els darrers dies de núvols.

CONSTITUCIONAL

Els qui han estat a Madrid —que acostumen a deixar tancades les portes—, asseguren que als madrilenys se’ls coneix amb el renom de gats. El sobrenom asseguren els prové de quan la conquesta cristiana, en el moment que un guerrer s’enfilà a dalt de la muralla defensada pels àrabs com si fos un gat. Tanmateix, altres persones asseguren que el renom gat el mereixen per la vida nocturna. En tot cas: gats.
Entre els gats propis de Madrid i els d’importació, el TC no ha tancat amb salut el tema de l’Estatut de Catalunya.
Ja sabem que en qüestió de jutges i tribunals fa de mal opinar, ja que tota precaució és poca quan s’ha de guardar la vinya; amb tot, caldria pensar que, si després del temps que porten analitzat el nostre pobre i esporgat Estatut no l’han tombat, és perquè possiblement ja està bé tal com està.

VILARDIDA

Vilardida és un petit poble de la comarca de l’Alt Camp format per una dotzena de cases, una església i l’antic cementiri. Per tot equipament disposa d’un qualificat hotel i una botiga, i ni tan sols té tots els carrers pavimentats.
Administrativament pertany als municipis de Montferri i de Vila-rodona, per aquelles incongruències administratives que s’arrosseguen al llarg dels segles. En aquest cas, la línia de la partió la marca el camí ral, una carrerada que anys enrere separava els arquebisbats de Barcelona i Tarragona.
Si passegeu per aquest llogarret us cridarà l’atenció alguna casa gran, d’aquelles que semblen la residència del més ric del poble, amb el brocal d’una cisterna plantat davant del casalici; l’església, d’una sola planta i coronada per un campanar de cadireta, i una estela funerària situada a sobre de la porta d’accés al cementiri. Amb tot, el detall de les dues plaques que assenyalen la curiosa divisió territorial, és per fotografiar-lo i emmarcar la foto.

LES VINYES

A l’Alt Camp, en el petit llogarret de Vilardida, es troba l’hotel rural & spa Les Vinyes, un establiment realment acollidor.
En principi, en una comarca vitivinícola sobta trobar-hi un espai en el qual l’aigua destinada a la salut i el lleure en sigui la protagonista, però així esdevé a Les Vinyes. Tanmateix, aquest hotel té altres molts atractius.
Està situat en una antiga casa pairal, on encara són evidents els cups que servien per emmagatzemar el vi —ara destinats a sala de massatges—, els estables —reconvertits en jacuzzis—, i les diverses dependències, que s’han transformat en qualificades estances i en espais de serveis, tot plegat amb una traça que és d’admirar.
Si l’apartat arquitectònic és singular, la decoració és per apreciar-la, amb un conjunt de peces de museu que casen perfectament amb el conjunt de l’hotel.
El restaurant, dels bons, ofereix una teca agradable a mig camí entre la tradició i la modernitat, amb un seguit de detalls que es sumen a molts altres que la direcció de l’hotel ofereix als seus hostes. Encisador.
I són precisament els detalls, un rere l’altre, els que fan recomanable aquest establiment.

SINCOTRO ALBA

Fa uns dies, el president del Govern espanyol i el president del Govern de la Generalitat de Catalunya van inaugurar el sincotró Alba, un enginy que dinamitzarà el sector de la investigació. Fet i debatut, els dos mandataris van treure pit al moment de presentar una realització per la qual cada institució havia aportat cent milions d’euros.
Políticament és legítim voler ressaltar la feina feta i les aportacions realitzades en benefici del progrés i del treball. Tanmateix, deixa mal cos saber que, paral·lelament, el mateix govern central ha destinats uns quants centenars de milions d’euros a Andalucia, uns diners que serviran per perpetuar la cultura de la peonada, el cobrar sense treballar.
D’això se’n diu oficialment solidaritat interterritorial, però el cert és amb la desaparició dels àrabs el sud va perdre iniciativa.

L’ESPANYA CANYÍ

Durant el segon mandat de José M Aznar se li va escapar a un dels seus ministres —en concret a Arias Salgado—, que tenien instruccions de dedicar la major part de les inversions a Madrid i, com a màxim, a 200 quilòmetres al voltant seu.
D’aquella forma de govern “sin complejos” de la dreta se’n derivaren greus desequilibris que afecten tot l’Estat, sense que ningú hagi fet gran cosa per neutralitzar aquella forma poc igualitària de govern.
Amb el pas del temps i a força d’abocar-hi recursos, el Gran Madrid format per l’Ajuntament, la Comunitat Autònoma, el Govern Central i altres variats estaments ha esdevingut un país dintre l’Estat, fins l’extrem que ara ja es permeten mostrar la seva cara més nacional i canyí (els nacionalistes i folkloristes som els catalans).
A Madrid, els líders polítics de la dreta tenen a l’abast mitjans de comunicació potents i sectaris que defensen la unitat de l’Estat a base d’atacar les perifèries; fomenten la identitat a partir de la defensa de la crueltat amb els toros; boicotegen el cava per ser català; prefereixen una Endesa italiana abans que catalana; contradiuen el Govern Central sempre que poden i actuen com el gran poder fàctic que són.
Si Catalunya tingués una mínima actitud semblant a la del Madrí canyí, l’endemà tindríem els tancs a tocar de casa.

DIXIE

(Foto procedent del web de Small River Dixie)
Diumenge passat, a l’auditori del Centre Cultural del Catllar, va tenir lloc un brillant concert de dixie.
El grup tarragoní Small River Dixie ens van oferir les seves cançons a base d’interpretacions que barrejaven la seva base acadèmica amb la improvisació pròpia del dixie.
El públic assistent vam quedar satisfets pel concert, i també perquè veiem que al llarg de tot l’any el Centre Cultural a poc a poc s’omple de contingut.

CAMINS

Als nostres pobles és bonic veure que els carrers estan nets, les zones verdes enjardinades i els monuments ben adequats; amb tot, també fa goig trobar-se els camins que condueixen a les diverses partides del terme ben endreçats.
Darrerament al Catllar s’ha arranjat alguns trams de camins, alhora que s’han netejat els espais més propers a les vies comunicació. Els camins serveixen perquè la pagesia es desplaci més còmodament a les finques que conrea, també pels ciclistes i els caminants.
Amb bons camins es pot anar fina a Roma.

REPÚBLICA

Tal dia com avui, l’any 1931, Lluís Companys a l’Ajuntament de Barcelona, i Francesc Macià a la Diputació de Barcelona, proclamaren la República Catalana. Aquella declaració comptà amb les simpaties esperançades de molts catalans, però no va poder reeixir per les reaccions contràries que es manifestaren en determinats àmbits polítics i religiosos, militars i econòmics.
Anys enrera, l’any 1641, Pau Claris havia proclamat la república davant la penetració de l’exèrcit castellà. L’intent encetà un llarg període de guerres que acabà de forma vergonyant amb el Pacte dels Pirineus, que deixà Catalunya mutilada.
Al febrer de 1873 es proclamà la Primera República Espanyola, un fet històric que la crisi i les reaccions contràries s’encarregaren d’anorrear.
Posteriorment, l’any 1934, Lluís Companys proclamaria l’Estat Català dintre de la república, un assaig que fou avortat per l’exèrcit espanyol.
És evident que tots els intents que fins ara han sorgit des de Catalunya per obtenir un estat propi i republicà han acabat malament. Són molts els interessos espanyols que necessiten una Catalunya submisa i lligada a un estat centralista, però no és menys veritat que, tot i obligar-nos a continuar en l’estat espanyol, mai se’ns ha respectat com ens mereixem. Fins quan?

TEMOR

Les darreres notícies aparegudes a partir de la convocatòria del plenari del Tribunal Constitucional fan pensar que, finalment, l’alt tribunal es manifestarà sobre l’Estatut de Catalunya. I això causa temor. Arreu.
A Catalunya esperem que aquest Estatut mutilat, retallat i polit, però finalment aprovat per la ciutadania, el Parlament i les Corts, passi el filtre d’un tribunal que prou feina tindria a jutjar-se ell mateix.
A la resta d’Espanya també hi ha temor, ja que entenen que difícilment Catalunya podrà assumir una nova retallada de funcions.
Amb l’inici de la democràcia es plantejà un joc de convivències entre Catalunya i l’Estat que aquest darrer ha modificat en nombroses ocasions, sempre en nom d’un centralisme que intenta ofegar Catalunya. Després de tants talls i retalls la paciència catalana ja no dóna per a més i s’espera una reacció general que defensi la nostra supervivència nacional, econòmica i personal.
Si així no fos, en poc temps de nosaltres només en quedarien cendres.

ORIENTACIÓ

Darrerament observo que les persones tenim bastant limitat el sentit de l’orientació, cosa que es pot constatar quan realitzem sortides al camp o a la muntanya, en el moment que transitem per camins i senders.
També si ens desplacem amb vehicles a motor i per carretera, cada vegada depenem més dels sistemes electrònics d’orientació via GPS.
És cert que perdem facultats a base de confiar en la tècnica, però cap enginy ens ajudarà a orientar-nos en l’actual civilització basada en l’aparença, que no en la veritat.

AL MOLAR: LLIBRES

Dintre de les XVI Jornades Culturals que unes quantes persones amants de la cultura organitzen al Molar, divendres em convidaren a parlar d’algun dels meus llibres. Vaig xalar!!!
El Molar és un poble prioratí no massa gran en extensió ni en població, però contràriament, disposa d’un dinamisme exemplar que es manifesta al llarg de tot l’any, però especialment en les Jornades Culturals, amb un ampli i variat ventall d’actes.
Ara que s’apropa Sant Jordi, quan les editorials promocionen els seus autors més mediàtics i fan publicitat dels llibres amb pretensions de ser els més venuts, entre tot l’enrenou fa goig trobar un espai acollidor en el qual un autor humil pugui exposar la seva feina.
En un acte que encapçalà el president del centre, Àngels Salvadó em presentà. Tot seguit, per uns quants minuts i davant d’un nodrit i atent auditori que s’havia reunit en el Centre Obrer Recreatiu, vaig poder explicar com he bastit la seva obra, especialment el meu darrer llibre “Cròniques de morts, vius i delicats”.
Davant les atencions que vaig rebre, només puc deixar constància del meu agraïment.

SANT SIMPLICI

Situat a l’est del terme municipal de Tarragona, el turó de Sant Simplici s’enlaira poc més de cent metres per sobre el nivell del mar. A desgrat d’aquesta limitació, en temps pretèrits era un lloc estratègic, ja des del seu cim —presidit per les restes d’una torre de guaita—, es poden veure el castell de Tamarit, la Torre de la Mora, el Castellot de la Riera de Gaià, la torre de les Hores —a prop d’Ardenya—, el castell d’Altafulla i altres elements defensius i de comunicació.
Accedir a la muntanyola de Sant Simplici constitueix una excursió pròpia d’un dia festiu. El premi és poder gaudir d’una miranda privilegiada que arriba fins al Coll de Balaguer, la Mola de Colldejou, la serra de la Mussara, la serra de Miramar, el Montmell i altres punts alterosos.
Com de costum, en el pot bo es troba la bona confitura.

ALARMA!!!

Les notícies sobre la imputació del jutge Baltasar Garzón, acusat d’un “presumpte delicte de prevaricació” per haver investigat la desaparició de persones en temps del franquisme, m’alarmen.
A l’inici de l’actual període democràtic i amb l’excusa de la reconciliació, es van voler tapar totes les responsabilitats dels feixistes comeses al llarg de quaranta anys de dictadura. I, en un tres i no-res, les Corts democràtiques signaren una llei que amnistiava tots els crims franquistes, que no eren pocs.
No cal dir que aquella llei beneficià moltes persones que altrament haguessin pogut fer cap a la garjola, unes persones que van poder continuar la seva vida sense renunciar als seus ideals. I és encara en nom d’aquells ideals que continuen exercint en temps democràtics.
La corrupció s’ha instal·lat en diversos estaments i amenaça el sistema democràtic, que ara per ara és una mena de barca foradada incapaç de fer-se a la mar.

FLORS

L’esclat primaveral ha omplert de flors tots els racons, amb una bellesa que s’ho val mirar-se detingudament. Silenci: gaudim.

ELS AMICS

Cada dilluns de Pasqua, a casa ens encarreguem d’elaborar un bon arròs. Enguany ha tocar preparar un rissoto de ceps que ha quedat prou bé, amb una paella de fideuat al davant per obrir boca.
Més enllà de la nostra contribució, Lourdes i Rafel, d’Amposta, van portar baldanes i les delicioses farinoses –un pastís tradicional típic de la mona-, que es veuen a la fotografia; Pineda i Miquel van aportar vi de la Ribera del Duero i un aiguardent de prunes magnífic; Pietat i en Quico va arribar carregats de cava, i Daniele i Rafael ens van delectar amb una empanada marca de la casa.
És cert que el bon menjar i les begudes van aportar alegria a la trobada, però les converses de vegades creuades van acabar per configurar un dia únic.
Fins aviat, amics.

ELS AMICS

Com cada any des de ja en fa uns quants, el dilluns de Pasqua esdevé un dia especial, perquè a casa ens ajuntem els amics. Enguany, afortunadament, hi érem gairebé tots.
És cert que pel menjador de casa nostra hi passen algunes persones, però són el pas del temps i la qualitat de les persones els que defineixen les bones amistats.
L’entrada d’avui va dedicada als bons amics, als que es fan mereixedors del qualificatiu en tota l’extensió de la paraula.
Els bons amics són com els grans de cereals que es recullen després de batre. A banda quedarà la palla, que alguna qualitat té, mentre que del pallús ja ni se’n parla.

LA MONA

Per la Pasqua Florida és tradició que els fillols vagin a casa de sons padrins a buscar la mona, un pastís que al llarg dels temps i d’acord amb les circumstàncies ha evolucionat en formes i continguts.
Pel que ens allarga la memòria, les mones d’ous més tradicionals les feien a casa les àvies i les padrines, elaborades amb la recepta de sempre adobada amb els secrets particulars de cadascuna.
La mare utilitzava la seva fórmula magistral basada en la clàssica “pasta de ganxet”, que només necessita: oli, aigua, farina, ous, sal, sucre, matafaluga, celiandre i el corresponent llevat. Aquesta mona portava un, dos, tres o quatres ous, d’acord amb el mereixements dels fillols.

PASQUA FLORIDA

La Pasqua Florida ha estat considerada pel cristianisme la millor festa de tot l’any, ja que celebra la resurrecció de Jesucrist.
També és temps de cants de caramelles, amb grups de persones que canten pels carrers goigs i corrandes, algunes tan iròniques com aquesta:
Aquí teniu la cistella,
poseu-hi el que vulgueu,
que així que estigui plena
us direm adéu.
Així mateix, per la Pasqua els fillols van a casa de son padrí, a demanar-li la mona, un pastís que pot ser clàssic –amb ous durs-, o més modern, amb ous de xocolata.
La natura igualment fa costat a la Pasqua, ja que és ara quan es veuen més arbres florits, alguns envoltats d’insectes que ajudaran a que les flors es transformin en fruits.

D O TERRA ALTA

Llegeixo a la premsa diària que el grup empresarial Roqueta Origen va presentar en el Saló Alimentària el vi La Fou de Batea, amb Denominació d’Origen Terra Alta.
Aquest vi, aconseguit amb vinyes de la finca cal Gabrielet, de Batea, compta en la seva elaboració amb tres quartes parts de garnatxa negra, una de les varietats estrella de la comarca.
És evident que la DO Terra Alta dóna bons raïms, els quals, ben transformats, es converteixen en qualificats vins.
Ja fa molts anys que de la Terra Alta surten moltes tones de raïms, els quals, adquirits per grans empreses del sector, formen part de marques molt prestigiades. Paral·lelament, alguns cellers de la zona regentats per persones del territori també han aconseguit productes de reconegut mèrit.
Si bé ho pensem, tenim una terra i un clima que fomenten una producció singular de raïm, i persones que transformen les collites en molt bons vins. Si de cas, ens falta la capacitat per obrir mercats i la consciència de ser singulars.

FARIGOLA

Divendres Sant és el dia més indicat per collir farigola i fer-ne provisió per a la resta de l’any, ja que coincideix amb la primera lluna plena de la primavera, un fet que ressalta les propietats d’aquesta planta.
Com se sap, el dia de Pasqua de Resurrecció s’escau en el primer diumenge després del pleniluni que té lloc a partir del dia 20 de març. Per això, la força de la primavera s’ajunta amb la de la lluna i es transmet a persones, animals i plantes.
La farigola o timó té propietats medicinals, ja que en la seva composició química hi està inclòs el timol, un component que ajuda a combatre afeccions de les vies respiratòries i digestives. La seva acció antibacteriana, antisèptica, diürètica, antiespasmòdica i expectorant ja fa molts mil·lennis que està reconeguda.
El timó també s’utilitza a la cuina tradicional, com espècia per coure diversos tipus de carns, per elaborar les típiques sopes i per condimentar conserves d’olives.
Pels seus amplis beneficis, aquesta planta podria costar molts diners d’obtenir; sort que la tenim ben a l’abast i de forma gratuïta.

ABSOLUTISMES

La darrera determinació que ha pres l’actual president del F C Barcelona ha estat nomenar Johan Cruyff president honorari de l’entitat, una decisió que, per les formes que s’han emprat, sembla més aviat un acte dictatorial que no una distinció.
És evident que Johan Cruyff té tot el dret a formar part com a president honorari d’un club al qual ha ajudat a ser un dels més grans del món, i era precisament per això mateix que mereixia un nomenament que comptés amb la majoria de socis.
En tots els àmbits hi ha organitzacions que acaben en mans de líders que, amb el pas del temps, expulsen els companys més brillants, alhora que s’envolten de persones fosques i dòcils. El resultat és una gestió mediocre en la qual el dictador líder imposa els seus criteris de forma autoritària, sense que ningú hi pugui plantejar alternatives.
Ja se sap que les decisions que es prenen de forma col·legiada tenen més possibilitats de ser encertades, de la mateixa forma que les arbitrarietats acaben per ser nefastes.
En això estem.